Fa unes setmanes vaig tenir un sopar de feina. Tot bé, divertit, agradable, i a les vuit del matí, me’n vaig anar cap a casa. La tornada, quan és de dia, passa amb menys preocupació, almenys per part meva. La llum del dia sembla que t’acompanya i em noto més protegida. No em vaig creuar a massa gent, i malgrat que algú em va fer algun comentari desagradable que vaig triar ignorar, tota l’estona que vaig caminar va succeir sense pena ni gloria.

Quan estava arribant al portal, vaig veure que un noi jove em seguia. No era un penjat, ni tenia pinta d’anar borratxíssim, tenia un estil com de surfer, amb gorreta i bermudes. Poso èmfasi en el seu aspecte perquè sovint demonitzem o justifiquem certes accions creient que no tothom les pot cometre. Només gent xunga, gent malalta o sota efectes de vés a saber què. Ell era, a tots els efectes, un tio normal: el teu amic, potser.



No vaig tenir por, però un cop davant la porta, no vaig voler obrir perquè sabia que ell era allà. D’entrada no se’m va acostar massa, i des de l’altra banda del carrer em va començar a dir que si podia venir amb mi. Que volia pujar, que ens ho passaríem bé. Òbviament li vaig dir que no, però no es va moure. El patriarcat ha ensenyat a alguns a insistir i a creure’s amb el dret d’ignorar el que l’altra vol, així que va seguir: que perquè no, que ell volia pujar amb mi. I s’anava acostant. Seguia sense sentir por, però vaig connectar amb quantes noies han hagut d’aguantar situacions així, i amb l’horror dels abusos que s’han produït contra elles, a qualsevol portal.

Jo només volia anar-me’n a dormir, entrar a casa meva i no haver d’estar una estona interminable negociant amb un absolut desconegut. Uns quants cotxes més enllà, un home carretejava caixes dins una furgoneta i vaig decidir cridar-lo. No crec que m’arribés a sentir, però va servir perquè el pesat s’espantés i, amb tota la cara que només un fill sa del patriarcat pot tenir, em va etzibar alguna cosa així com “Uau, com et poses no, tia? No cal tampoc!”. En veure que funcionava, vaig seguir cridant a l’home. El tio va pirar tot indignat i jo vaig tenir unes ganes enormes de dir-li que no sé què s’havia pensat i que jo no li dec res a ningú, però el llit em cridava i vaig pujar les escales tot sentint com de surrealista l’escena havia estat. No va ser la primera i, lamentablement, no serà l’última.